Carles Duarte in Bastia, accumpagnatu da Rosa Alice Branco è Bernard Ferrari
Bastia
Per a Ghiacumu Thiers i Rosa Alice Branco, que hi eren
El mar s’hi enlaira fins als cims,
i un cop s’ha vist estès dins d’ell mateix cap a les illes,
davalla pels boscos amagat entre els núvols;
la seva llum camina per les places
amb passos àvids de pedres i mirades..
M’assec en un balcó sobre el Port Vell
perquè vull ser aquesta hora que s’ajeu
i que els meus ulls s’allunyin dins la nit.
Nàufrags,
ens aferrem a la ferida dels qui érem
i els dies ens lliuren de vegades,
potser en un gest cruel, potser de compassió,
a rostres i paisatges
que havíem posseït,
que havíem desitjat que ens posseïssin.
Sagnem records,
sentim el glaç del temps sobre les mans,
s’inunda el cor de llàgrimes de terra.
Bastia da i giardini di a citadella.
Bastia, tradutta in lingua corsa da Francesca Graziani è Ghjacumu Thiers.
À Ghjacumu Thiers è Rosa Alice Branco, chì eranu custindi.
Ci si colla u mare sin’à e cime,
È una volta s’hè vista stesa in sè stessa à l’isule,
Fala pè i valdi, piatta à mezu à i nuli,
A so luce viaghja pè isse piazze
Cù i so passi bramosi di petre è di sguardi.
Posu nant’à un balcone per sopra à A Marina
Chì vogliu esse l’ora chì si stinza custindi
È lacà li mo ochji piglià l’altu in la notte.
Affundati
Ci azzinghemu à a ferita di quelli chè no fuimu
È i ghjorni à volte ci lacanu cappiati,
Forse cun crudeltà, forse cun cumpassione,
À visi è vistali
Chì eranu stati nostri
Chì d’esse nostri, l’aviamu bramata.
Sanguinemu à ricordi,
Sentimu u tempu cotru nantu à e nostre mani,
